Una "nova" enfermetat
Espasmes sota les costelles em fan trontollar tota jo.
A cada pas que faig algo em desmotiva.
No vull seguir vivint.
I tot per un home!.
El meu home.
M'ha deixat després de 15 anys de matrimoni.
Hem patit els dos lo que no està escrit.
Suant pell a pell els nostres dolors.
Total perquè la mort se'l emportés al cap de tres mesos de sufriment.
Li van diagnòsticar una enfermetat "nova" que no tenia solució.
La infedilitat, li diuen.
M'ha deixat per una joveneta que vesteix i es maquilla millor. Està operada de per tot i fa goig.
Com competir-hi?
Jo l'he donat per mort, així de clar.
Estic passant les pitjors setmanes de la meva existència.
Ni les amigues em satisfan el buit que tinc dins.
Ara no tinc ganes de seguir vivint, però a estones em vull menjar el món i follar-me tot quisqui.
Qui m'entén?
Perquè jo no.
Estic anant per una muntanya russa sense frens.
La teràpia no m'ajuda, només m'enfonsa més.
Lo pitjor de tot és que jo era una dona lluitadora i guerrera. Ara ja és la segona setmana que no vaig ni a la feina per depressió.
El temps ho cura tot diuen i desitjo de tot cor que no sigui molt llunyà.
No s'ho mereix que jo estigui així.
No m'ho mereixo jo.
Vull ser la d'abans però em cauen tonelades de plom a sobre les espatlles.
Els ulls sempre envidriats i em pesen.
Una angoixa brutal a la panxa que m'està asfixiant.
Sols tinc records a la meva memòria, amb ell i la majoria bons.
En què vaig fallar?
No em deixo de preguntar.
Un mes més tard ...
La teràpia comença a fer efecte.
Confío en mi mateixa, em valoro i em començo a estimar.
Amb les amigues hem fet sopars i fins i tot hem anat de festa.
No m'he tirat a tots, però un parell han caigut.
Una alegria pel cos mai ve malament.
De l'ex no n'he sapigut res més ni ganes.
Començo a veure els colors bonics de la vida i ja no és tot tant obscur.
Pas a pas faré camí.
Potser va ser la rutina, o la monotonia, ja m'és igual. Donaré tot lo millor de mi al pròxim tren que pugi.
Ja he tornat a la feina i mica en mica em vaig posant al dia.
Si estàs en un pou, per més profund que sigui, pensa que sempre té sortida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada