He dit prou

No tinc forces per aixecar-me del llit.

Tampoc ànims, no m'espera res motivant.

Més que res, ja res m'estimula.

M'he anat ensorrant poc a poc i aquí estic, cap per vall del llit amb un braç a fora i gemegant.

La mare em crida, diu que m'ha fet l'esmorzar, un vas de llet i cafè amb galetes i una torrada amb margarina i melmelada de maduixa, em diu.

Però no em vull moure del llit.

En poc temps el meu avi preferit, qui me cuidava de petit i m'acompanyava a totes les competicions, ha mort de gran.

Estava ja molt fotut però tot i així mai t'ho esperes.

Érem íntims, tinc molts records amb ell.

Em va ajudar a sociabilitzar amb els nens del parc, més gran m'ensenyava mètodes per lligar eficaçment amb noies, i ara de gran el cuidava jo i també mirava d'aportar-li coneixements, malgrat la seva experiència en tot. Però per exemple, en les noves tecnologies.

A més a més el meu millor amic s'ha enfadat amb mi. No ha tingut gaire paciència tampoc per tot lo ocurregut, jo estava dolgut i ho pagava amb ell, però no ho ha tingut en consideració. El trobo a faltar i em fa mal, però d'altra banda penso que estaré millor sense ell.

Tot i de cop passar a la primavera que és una época térbola per mi.

Ha arribat a un punt que no puc més.

I també tinc dret a estar trist i amargat, però intentaré que no duri massa temps.