Dibuix màgic
També havia fet la neteja de casa. M'hi havia posat a fons i la casa ara relluïa.
M'havia fet el dinar i llavors no tenia ganes de fer res més. Pensava en opcions a fer i a cap m'animava.
Finalment he dibuixat.
M'agrada molt i em distreu.
Diuen que se'm dòna d'allò més bé.
He dibuixat una casa, sembla un dibuix infantil direu. No era ben bé una casa, era un apartament senyorial amb un portal enorme. Vidrieres de colors. Fet de pedra totalment. En un paisatge de nit, molta foscor i rat-penats.
Tenia el mar al costat, un mar d'onades grans.
Al costat de l'apartament, hi havia uns infants fent-se un petó als llavis.
Lo que em va deixar, això sí, de pedra és que jo des d'aquí on era, podia atravessar aquell portal.
De cop em trobava a fora el majestuós apartament i era aquella nena del dibuix.
Amb dues cuetes amb llacets, vestida amb un vestit escocés de tirants i a baix un jersei prim de color blau marí. Tal com jo l'havia dibuixat.
Se m'acosta el nen i em fa un petó als llavis sense veure'l venir.
- Ehh, els petons no es roben. - li dic coqueta.-
- Necessitem molt de carinyo amb aquests dies que ens estem trobant, perdona princesa si t'he fet sentir malament. - molt educat el nen.-
Com jo no vaig dir resposta, encara havia d'assumir el que estava passant, ell em va agafar de la maneta i vam fer una volta per aquell bosc frondós del costat.
Era marevellós tot i estar tant fosc. Es veia molt ple de vegetació i es sentien els grills perquè era ple estiu.
No sabia què havia volgut dir aquell nen amb que estàvem passant uns dies dolents però no vaig tardar en esbrinar-ho. De fet ell em guiava cap allà.
Hi vam trobar una motocicleta cremada, tot seguit una bicicleta feta miques socarrimada i a davant, la catàstrofe. Un incendi immens que no cessava. Estava incontrolat de feia dies em va dir.
Tenien por que arribés a les cases del nostre privilegiat veïnat. Ell també hi vivia. A dos carrers del "meu" ( ara nena).
Hi havia molts bombers fent la seva feina, deixant-se la pell per apagar-lo o controlar-lo.
- Té, accepta aquest caramel de xocolata i també paeïx que les dificultats de la teva vida, les controles tú. Ets el teu propi bomber. Posa-hi remei. Els aburriments solen ser durs, però tenen escapatòria, i ara et prego que saboregis aquesta llaminadura, ja ho has vist tot per avui. - em va dir el nen ben savi.-
Vaig menjar-me el caramel tal i com em va dir, i vaig aparèixer a la cuina de casa meva ( la realitat).
Vaig anar a dormir i al aixecar-me vaig veure que al dibuix hi fèia un sol radiant i el foc s'havia calmat. No havia arribat a l'apartament i a mi m'havia passat l'aburriment.
Des d'aquell dia tot em va molt millor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada