El pergamí de la mala sort
Era el funko pop de l'Hermione Granger que havia comprat a la última fira del còmic del poble.
Em vaig fixar que dins hi havia un paper en forma de pergamí. Molt petitó.
- Què carai hi feia?
El paperet hi deia una frase en llatí tota curiosa:
"Tempus fugit, carpe diem et memento mori".
Mmm...val em dòna una mica de pànic aquesta frase típica.
No m'havia donat compte que la casa estava completament enlluernada. Em vaig acostar a la finestra i...
- Qué collons! És un malson?
Hi havia una puta nau espacial aterrada al jardí de casa!.
La gata Molly estava ben espantada amagada sota els llençols del llit.
Vaig sortir amb cautela quan de sobte es va obrir la porta de la nau.
Era una nau no molt gran, de color metall i unes finestretes rodones als laterals. Tenia molta lluminària de tons blaus, verds i vermells.
Quan es va obrir la porta van apagar-se les llums i després de molt de fum, va aparèixer un humanoide alt de color negre i granat. D'ulls verds impactants.Se li marcàven filaments i membranes per tot el cos.
Jo com no m'ho creia encara, estava mig somnolient, vaig apropar-m'hi. Au, sense manies!.
Només em va aixecar el polze amb mitja rialleta i em va dir:
- "Veni, vidi, vici".
De cop va abaixar el polze i van començar a caure artilugis de foc del cel sense descans...
Provocant la fi del món.
" Forsan et haec olim meminisse iuvabit".
I així va començar una nova era.
La era dels humanoides.
Millorant cada pas que havíen fet els humans.
Havent fet proves d'error.
Evaluant els humans.
Els havíen destruït i ara ells eren al capdevant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada