Intent d'inici novel.la

Pròleg

Fa uns dies assolaïats a Girona, des de que he tornat després de tres mesos a Roma. Vaig marxar que feia mal temps, i ara fa bo. Ja som a finals de maig, normal...

Aprofitaré per quedar amb la colla i algun amiguet dels meus.

M'encanta Girona, té racons molt màgics. A vegades vaig a fotografiar-los. M'agrada la fotografia. També sóc molt de fer-me fotos a mi mateixa, ja bé artístiques, o senzilles de la vida quotidiana , perquè enganyar-vos. Això sí, mai he enviat fotos meves nua, però en tinc alguna d’insinuant guardada a un àlbum secret del mòbil.

Avui vaig a dinar a casa els pares. L'Àlvar i la Conxita, però mai els anomeno pel seu nom, sinó “papa i mama”. Són un matrimoni ben avingut. Fan quasi tot plegats i cada diumenge dinem tota la família.

La meva germana Clàudia, que ja ha tingut la petita Emma i el meu cunyat Aitor.

Va tenir un part feixuc la meva germana però finalment va anar bé. L’Emma té dos mesets ara i és ben rosseta, haurà sortit al pare.

Casa els meus pares és a Olot i la tenen molt ben cuidada. És una casa adossada però la seva és cantonera. És de color verd clar, com les demés.

Està reformada per dins, la cuina estil americà, els lavabos amb banyera l'un i amb dutxa l'altre. Consta de 4 habitacions. Està ple de records nostres, souvenirs de viatges, fotografies en família, un quadre qu e ens havia pintat una amiga de la meva mare de la família al complet... És un estil modern, no pas rústic.

Jo fins fa 6 anys, encara vivia amb ells, però em va anar molt bé independitzar-me. Primer amb una companya de pis, llavors sola perquè ella va trobar parella.

No tenia més família propera, només dos cosins i els meus tiets, però mai ens vèiem.

Per cert em dic Beth, d'Elisabeth. Tinc 30 anys acabats de fer al gener i ho vaig celebrar com Déu mana amb la meva colla.

Vaig conèixer un noi a les discoteques de Lloret de Mar per la celebració del meu aniversari, i vam acabar al meu pis de Girona. És moreno i alt, ulls marrons i el cabell curtet, sense barba ni bigoti. El fèia més jove del que era, perquè tenia 4 anys més que jo. El vaig trobar molt guapo i també bon noi, tot i que amb una nit poc podia saber però els seus ulls el delataven. Jo era més de amiguets varis, no volia enamorar-me ni fer-me mal altre cop. Canviaria i em centraria? A la lectura sortiran moltes més conquistes meves. Tot depèn de mi, estic satisfeta així, o és una arma de guerra que utilitzo per no enfrontar-me als meus murs plens de temor?

En quan a descripció, sóc morena, de fet solc anar amb el cabell tintat de color negre. Una alçada d'1'67m, cabell als ombros. M'agrada molt maquillar-me, miro tutorials per Youtube i tot.

Visc en un pis al centre de Girona, de moment de lloguer però és opció a compra. Qui sap més endevant què faria. És un dúplex molt cuco. El tinc molt ben decorat la veritat. M’agrada la decoració.

De fet tinc moltes motivacions, sóc una noia diguem activa, i sexualment parlant també. Sempre amb precaució, clar. Ja m’han fet anàlisis molts cops i tot correcte, no patiu.

Doncs el meu piset té moltes plantes i flors , però enlairades, perquè tinc un animaló a casa. Un gosset que l’anomeno Pikachu, ja que estava viciada al joc pel mòbil. Un vici més a part del tabac, que ara ho deixo, ara hi torno, ara redueixo...i mai ho aconsegueixo deixar. Realment és el que vull? Deixar el tabac?

Hauria, i m’hi esforço però sempre acabo caiguent.

El meu pis té dues habitacions, menjador i cuina per separat i dos banys. Un a l’habitació de l’altell (que és la meva), i l’altre a baix entre el menjador i la cuina. La meva habitació tenia l’estanteria plena de llibres. Llegia sovint, però ara els anava a buscar a la biblioteca. I és que l’economia començava a flaquejar…

Tot era pintat de blau cel, amb sanefes molt boniques.

Era un pis molt cuqui. M’encanta la meva llar.!

El dinar amb família va anar molt bé. Vam parlar de la meva feina, preguntàven quan tornaria…

Sóc auxiliar d’infermeria en geriatria a la Residència Santa Maria del Mar de Girona. Hi tornava a treballar l’1 de juny.

Qui ho diria, qui coneixaria l'endemà?

Com canviaria la meva vida a partir d’aquest fet?

1. LA POLSERA

Són les cinc de la tarda i vaig cap al centre de la ciutat a fer un vol. Miro botigues...

- Uau quina faldilla més xula! - se m'escapa dir al mig del carrer.

Entro a la botiga, nova per mi. No l'havia vist mai.

Portava mesos fora de la ciutat, per motius de feina, com us he dit.

-Bona tarda, la puc ajudar? - em pregunta la dependenta. -

És maca de cara, cos corpulent, es noten hores de gimnàs treballades. Rosseta, cabell curt en diagonal.

No havia passat de moda?

De fet, jo també havia portat aquest tallat de cabell i m'encantava, i em segueix agradant. Ja sabia què fer seguidament d'emprovar-me aquella bonica faldilla.

Sí, jo sóc d'impulsos. Ara, havia acabat de cobrar, per tant...

La botiga es diu "La Bounique" i és petita i peculiar... Té quadres que la decoren, d'artistes internacionals. Tant homes com dones, vestint de la marca.

Tenen un telèfon antic negre, d'aquells de rodeta.

El terra era de parquet fosc. Tot relluïeix. Molt ben ordenat tot per colors.

-Hola, m'agradaria emprovar-me la faldilla del maniquí de l'entrada.

- La vermella? - va preguntar-me. -

-Sí, m'ha enamorat - vaig dir amb un somriure als llavis. -

Ja era davant del mirall de l'emprovador.

Em quedava de vertígen sobre les meves cames primetes i sexys com em deia en Jou.

La faldilla era simple, però tenia un no sé què, que m'hipnotitzava. Tenia uns petits serrallets tota ella i unes cadenetes negres a cada costat de cadera, que li donaven un toc més gòtic.

Sempre m'havia agradat ser diferent.

-Per cert, quan costa? - vaig dirigir-me a la dona que cobrava.

-Seran 32€, senyoreta. - va respondre. -

- Perfecte - li vaig oferir la meva targeta de crèdit. - La millor compra en anys! Gràcies.

-A tu, guapa. Que tinguis bona tarda. - respongué molt simpàtica.

Vaig picar-li l'ullet i vaig dir-li que tornaria.

La perruqueria d'en Jou era a 800m de la botiga.

En Jou és el meu millor amic.

Fa 10 anys ja, que es va treure el grau mig.

Tot i la quantitat de veïns que van a la perruqueria, segur que em feia un lloc.

-Ei Beth, què tal? Quant de temps tia! - em saludava en Jou.

-Jou rei meu! Com t'he trobat a faltar! Estava a Barcelona treballant uns mesos. Els hi faltava una noia.

-Sempre et porten de cul eh?

-No creguis, m'encanta la meva feina. Tindries un forat per mi? - pregunto il·lusionada.-

- I tant, ho miro i et dic per quan en tinc, per si vols anar a fer un gelat d'aquells que tant t'agraden.

Tenia dos dones, una al renta-caps i l'altra a punt per fer-se la manicura. Era ell tot sol al local. Era d'estil clàssic, com la serie Velvet. Feia goig tot plegat.

- Carinyo, em queda per uns 3/4 d'hora... Millor gaudeix una estoneta més de la ciutat que tant anyoraves.

-Abans de tot, puc entrar al lavabo?

-Ni fa falta que m'ho preguntis, endevant xata.

Em vaig canviar els pantalons texans, per la faldilla vermella que m'acabava de comprar.

A la bossa, una cosa estranya... Hi vaig trobar una polsera d'aquestes d'hospital!

Com m'hi podria haver anat a parar?

Deia el següent :



ANNA CREUS

D

7/7/86 32 anys

MIG AGUTS

INGRÈS 11/5/19

HOSPITAL SANTA ROSA



Ostres, em va inquietar molt, mig aguts hi havia estat jo, fa dos anys.

Va ser un ingrés de psiquiatria,el meu primer i últim espero.

Aquest nom, no em sonava d'haver coincidit, però m'inquietava. La volia conèixer i parlar amb ella.

Entre els anomenats per la gent 'persones especials" m' hi volia entendre. Ens podríem ajudar mútuament.

No tinc gaires mals records de la meva estància allà.

Així que després de tirar-me floretes i xiulades en plan estàs increïble, de part d'en Jou, al veure'm amb la faldilla posada, em vaig dirigir on l'havia adquirit.



-Hola de nou! Perdona, abans he vingut a comprar una...

-Si, sí, et recordem. - em va tallar la dona que m'havia cobrat, encuriosida. -

-Doncs bé, no sé ni com dir-ho però... Miri, m'he trobat aquesta polsera dins la meva bossa, em preguntava si... Bé, si era d'aquí... Em té expectant perquè bé... - li mostrava la polsera sense tenir paraules per aquella situació. -

-Oh, vaja. Ho sentim. No tornarà a passar.

-La veritat és que... M'agradaria poder parlar amb aquesta noia, si és d'aquí... Veurà, jo també hi he estat aquí sap... Veig que fa poc del seu ingrés i bé... Vinc de cor... - no sabia com expressar-me.-

-Deixa mare, ja m'ocupo jo. No pateixis. - la noia del pentinat desigual, se' m va dirigir. Sóc jo l'Anna. I tu ets?

-Oh, d'acord, disculpa si t'he incomodat, jo sóc la Beth.

- Tranquil·la, de fet, ho he fet a propòsit. Des d'aquest últim ingrés, m'he quedat sense parella i tinc ben poques amistats, per no dir cap de fiar ja... T'he trobat simpàtica i se m'ha acudit fer aquesta bogeria, i mai millor dit.

- Oh, jo també en faig d'aquestes i pitjors. Si vols podem fer un cafè un dia i parlem de les nostres experiències a l'hospital o diverses aventures de noies guerreres com nosaltres.

- D'acord Beth, aquí tens - em va escriure el seu mòbil a la polsera.

-Per cert, espero que no t'importi, que ara vaig a fer-me el teu tallat de cabell. No t'ho prenguis pel que no és, simplement m'has fet recordar bons moments quan jo el duia i vull que en vinguin de millors!

-Tranquil·la guapa, que de ben segur serem les noves Zipi Zape, l'una rossa i l'altra morena.

Ens vam acomiadar amb dos petons i vaig complir ordres, a fer el gelat s'ha dit!

En Jou ja m'esperava per posar-me radiant com sempre aconseguia. Sortia amb un somriure d'aquells de satisfacció pura.

En realitat el seu nom era Joan, però amb la colla, sempre li dèiem Jou. Cosa seva de fet, li encantava aquest nom degut a una sèrie que havia vist durant la seva adolescència.

- Beth amor ja pensava que no venies!

-Sí, he fet un encàrrec i t'he fet cas amb lo del gelat!- vaig fer-li un llengot tota pícara.-

Vaig explicar-li el que em volia fer i ell em va animar a més a més a fer-m'hi unes metxes color xocolata.

El meu cabell era castany, però sempre el portava negre. M'encantava com em quedava d'aquest color.

Jo sóc una noia de mitjana alçada, de mitja melena tirant a llarga, mig eloqüent,mig grillada i de mitjans ingressos.

Com he explicat al pròleg, treballo d'auxiliar d’infermeria en geriatria.

Fa dotze anys que m'hi dedico i m'agrada moltíssim.Com també he dit, ara tinc 30 anys, recent fets al mes de gener.

Quina festassa vàrem muntar amb la colla!

Trenta anys, no es celebren cada dia. Quasi va ser com un comiat de soltera.

Vam llogar un catamarà prou assequible a Tossa de Mar, i nosaltres cinc només, ens ho vam passar de puta mare, parlant clar.

La meva colla som en Jou, la Laura, la Àlex, en Brunzo i jo.

Pocs però de qualitat.

Vam fer un pica-pica i barra lliure, no vegis, a mitja nit vaig fer amics per tots costats i tot, quan vàrem anar a les discoteques de Lloret de Mar. La veritat és que sóc molt lligona, perquè enganyar-vos, i aquella nit em sortien requestes per tots costats! Això sí només un, va acabar al meu piset. Eh! I encara ens seguim veient! No sóc tampoc d'anar amb tius per una nit, més aviat de "follo-AMICS". Que no tot sigui sexe i prou. M'agrada quedar per fer un sopar, o anar al cine, o museus... Sense necessitat de posar el nom de parella. No busco relació estable, sóc una ànima lliure! I en Jou això ho sabia molt bé. Havíem compartit moltes històries junts, ens expliquem totes les nostres conquistes i a vegades a mi m'han agradat els seus xicots i a ell els meus amiguets però de moment no som de fer trios, però ep! no ho descarto pas!.

-Accepto Jou., fes-me les metxes, el tall desigual i de pas les celles i bigoti. Posa'm ben guapa com sempre fas. Et deixo a les teves mans!



Primer va posar el tint per les metxes, després el va rentar, matitzar, fer la depilació... I boom! M'ha convertit en una bomba explosiva.

Oh! Que guapa em veig mare meva, això ho he de lluir!

Vaig a trucar el meu últim amic, que no és el que us he explicat. Sí, puc semblar una mica marrana però m'és igual que ho penseu.

Em vaig acomiadar d'en Jou, disposada a quedar per tercera vegada amb el noi aixorit que vaig -conèixer abans d'anar-me'n a Barcelona.

No el conto com a important, és un més de la meva peculiar llista de la compra. I us faríeu un embolic de tants noms...

2. RECORDAR O OBLIDAR?

Som 27 de maig de 2019. Un dia per emmarcar. Dia especial. Entretingut, divertit, intrigant.

La cita espectacular.
Vam quedar per veure una pel·lícula a dins del seu cotxe, un Range Rover amb pantalla gran per veure i escoltar de tot a la màxima definició.
Era un noi rosset i alt, d'ulls blaus. Un noi de revista i amb molts de quartos. Vam mirar Ha nascut una estrella i ens va agradar als dos. A ell en particular, li feia gràcia veure-la perquè és músic però tot just comença. De moment fa covers per YouTube i té forces visites.
Toca la guitarra espanyola i canta.
La pel·lícula és més com un documental, però té drama, diversió, cançons brutals, i és que ens encanta com canta Lady Gaga.
De fet, ell va anar al seu concert del Palau Sant Jordi, l'últim que hi ha fet.
Sembla mentida que un noi sigui fanàtic d'una noia cantant, però és que la Gaga, és molta Gaga.
Per mi cap la supera.
Però pel temps d'aquell concert, jo era ingressada... Més endevant us narro.

- Vols que estiri els seients, fins quedar plans i ens estirem? Tinc coixins per estar més còmodes...
Vaig pensar-m'ho un moment, mmm... Pintava a fer cosetes lletxes!
-Val! Perfecte. - vaig respondre temptada, i és que ens estrenaríem!.-

Un cop el cotxe preparat, ens vam estirar, mig acomodats, tot fumant un cigarret cada un.
Mentre suaument amb l'altra mà, m'acariciava la cara, el coll, els pits, baixant per l'entrecuix... I va seguir fumant.
Jo vaig apagar el cigarret i em vaig llençar de cap a ell. Seguidament ell també el va apagar.
Ens vam fer el nostre primer petó. Va ser dolç, però a l'hora salvatge, difícil d'explicar.
Van venir molts més petons, morrejos, piquitos, més ràpids, més lents... Fins acabar, l'un sobre l'altra.
Em va humitejar la zona de la vagina, amb un moviment molt bo de dits, quan de cop, em va envestir una, dos i fins no parar.
La roba va ser vista i no vista per cert. Va volar.
Tenia un membre considerable, per això gemia tant, en cada envestida.
-Ah ah ah... Més, més... - era part de la meva B.S.O. dels meus polvos. -
Em llepava els pits, tot succionat i tot sense deixar els petons enrere.
El cotxe estava impregnat de vapor, de suor, de una olor de sexe impressionant...
Vaig posar-me jo a dalt una estona i vaig començar a botar, ell deia:
- Que me' vaig, me’n vaig... Nena oh... Que arribo...bfff em mates...
Per poc tenim l'orgasme al mateix moment, per molt poc.

Per això us dic que es va convertir en un dia per emmarcar. També per haver conegut l'Anna i fer-me un tallat nou.
Tenia quatre dies més de descans, i em reincorporava a la feina.
Com enyorava els meus avis!

Em vaig despertar a mitja nit tenint un somni delirant dels que feia temps que no apareixien. Tot era un muntatge, altre cop jo el centre del món, m'espiaven, la "conga" (robot per aspirar la casa) tenia micro i càmera. La meva ment sí que estava ballant la conga i a més a més borratxa fins al límit.
Doncs tot el meu pis tenia càmeres... Em vaig aixecar molt espantada i lo més fort de tot és que m'ho vaig creure per uns minuts llargs... Fent un cigarret, intentant entrar en raó però no podia. Em vaig posar al cap que la cita anterior, va ser preparada, i pujada a internet per algú... Bfff quin mal rotllo! Ja no volia tornar a quedar amb ell.

Vaig decidir prendre'm l'Abilify (antipsicòtic) i tornar al llit amb el meu gosset Pikachu. El tenia dormint als meus peus com sempre.

Amb 12 anys em van diagnosticar que tenia trastorn de l’estat d’ànim.

Més de mitja vida, convivint amb la malaltia. Vaig fer el meu únic ingrés l'any 2017.

M'imaginava que entrava al càsting de la serie Polseres vermelles, i que per això havia de seguir i batre unes proves. Serie que ja no es feia per aquell temps...

Càmeres per tot arreu, tothom sap qui sóc i d'alguna manera em volen ajudar, controlant-me. Així són els meus deliris. Com la pel·lícula El show de Truman, ben bé igual.

En aquella època que vaig ingressar, tenia molts projectes en ment, estudiava molt fort per treure'm el grau mig d'auxiliar clínica en veterinària, jugava al tennis com a professional ja, estava deixant de fumar, fèia de cangur a la filla d’uns veïns dels meus pares... Moltes exigències. Eh, per part meva sobretot. I després d'un temps estable, que no requeia, vaig anar directe a l'hospital. Un setembre de 2017 a Mig aguts de l'Hospital Santa Rosa de Girona.

Quan em van posar al box, em vaig posar molt nerviosa, i jo només volia escapar. Em van haver de punxar per tranquil·litzar-me. Un cop a dins, veies persones de totes les edats, i algunes molt pitjor que tu, però en aquell moment n'hi n'eres conscient.

Em van ensenyar l'habitació i la compartia amb una monja que no feia més que roncar. Les dos primeres nits no vaig poder dormir.

Finalment em van donar Rivotril per dormir i a més a més, vaig canviar de companya. Almenys no roncava, però era una bleda assolellada.

Allà, havies de fer la teva si o sí . Podies acabar més boig del que havies entrat si et feies amb segons qui...

Sort que hi havia una animadora social i fèiem activitats com: pintar, cantar, dibuixar, jugar a diferents jocs de taula o a bàsquet, relaxació, estiraments i una mica de mobilitat del cos... Estava molt bé.

També anaves veient molt periòdicament el teu psicòleg i psiquiatra... Oh Déu quins doctors tant guapos que tenia!

I per aquella època ja estava soltera, el meu xicot de més durada era el d'adolescent i quan va saber lo de la meva bipolaritat em va deixar. Sí, com li acabava de passar a l'Anna.

Ara, que ho dius li enviaré un missatge, ara sí a les 3.30am, sóc molt impulsiva, li vull comentar lo d'aquest somni i amb els dies ens posarem al dia de les nostres malalties.



Hola Anna, sóc la Beth, perdona les hores, no et molestaria si no fos urgent, et puc trucar?
Després de cinc minuts ja m'estava trucant ella.
Em va calmar dient que provés tornar a dormir i demà seria un altre dia, i que em volia veure per parlar-ho.
Així vaig fer... Vaig parar el mòbil i en no res vaig quedar fregida.

Al llevar-me, tot havia passat, i és que...

El passat, si no passa, tu no passes endevant. 

3.PRIMERA TROBADA

Vaig esmorzar torrades amb alvocat, i un suc de taronja natural. Fumava ara, però la dieta feia un temps que l'havia canviat o si més no, corregit.
Amb l'Anna havíem quedat a les 10.30h a la plaça Independència. Allà prendríem un cafè i res de teca em suposo.
- Beth, com et trobes? - em va saludar tot fent-me una abraçada. -
Qualsevol diria que som amigues de fa temps, i no feia més de 24h que l'havia conegut. Crec que ens portarem molt bé.
- Anna guapa, m'he aixecat bé per sort, però l'espant ja me l'he endut.

M'havia vestit informal, com sempre m'agradava últimament, perquè jo havia seguit totes les modes.
Duia uns texans blaus, una samarreta de tires blanca i una jaqueteta per abrigar una mica de color blau fosc.
Ella anava molt mona amb un vestides vermell amb margarites estampades, també de tires. Per cobrir els ombros i esquena, una jaqueta xulíssima de cuero negre.
- Deixa'm dir-te que vas guapíssima! - vaig dir-li sense manies, amb confiança. -
- Gràcies, és lo que té treballar a una botiga de roba. M'ho emporto per molt bon preu i a vegades regalat, ja que "La Bounique" és de la meva mare. - m'explicava l'Anna quan...
- Jou.! Què fas per aquí? Ens vols acompanyar a prendre quelcom? - vaig sorprendre'm de tornar-lo a veure, ja us vaig dir que és el meu millor amic. -
- Beth no tranquil·la, tinc pressa que he de fer uns encàrrecs, adèuuuu - caminava amb pressa quan tot d'una diu: - Un altre dia em presentes la teva amiga! -exclamava mentre ens va llançar petons a l'aire. -
- Et va bé aquella taula d'allà que toca el sol a la terrassa? Així podrem lluir la vestimenta estiuenca. - vaig preguntar-li a l'Anna. -
- Genial, bona idea. Fumes?
-Ui, difícil pregunta, jo sóc com un acordió. Ja m'entens, ara sí, ara no. A raps vull deixar-ho però el tauró el venç. Jo vaig a raps! - em mostrava simpàtica amb ella. -
- Ah jo també fumo però no ho intento pas deixar. Accepto el fet que m'agrada. - va dir-me tota passota. -

Vam prendre un cafè amb llet cada una.

Li vaig explicar, que a més a més de l'experiència del meu ingrés, no fa gaire em vaig obsessionar en voler crear. Ni més ni menys, que unes ulleres on la visió es pogués veure com els filtres d'Instagram. Sembla una xorrada però jo m'ho creia, m'hi veia ja pel tros. No sé pas com ho aconseguiria però ho desitjava amb totes les forces. Tant, que m'hi vaig obsessionar i tot.
Formava part de la malaltia o d'una simple il·lusió?
-Jo penso que és una idea brillant tia! M'encanta! Pensa sempre en positiu, no tot són deliris, també hi ha la teva personalitat. T'animo a tirar-ho endevant!

Em vaig quedar bocabadada, no m'esperava aquella resposta. Però i si tingués raó? Lo important és que no m'hi capfiqui massa perquè és llavors quan donc girs.

Aquests dies estava dormint poc i vaig adonar-me tot just ara, que les ulleres de sol van perfecte per la vista cansada. I d'aquí em va venir la idea de les ulleres multi filtres. És ben bé, el meu cap no para mai de pensar, d'una cosa, pam! Va a una altra, i tot seguit un altre pensament i així activament. Per això em costa tant llegir i concentrar-me i endinsar-me en la història dels personatges perquè potser s'estan casant i jo ja penso en la meva germana quan va fer la seva celebració de matrimoni, la neboda, oix que maca que és quan manyaga en Pikachu... I ja hi som...

A l'únic lloc on em concentro al màxim, és a la feina. Gràcies a Déu. Sinó pobres avis meus.

- Que burra que sóc Beth, que no t'he dit res del teu tall de cabell. És que rumio masses coses alhora i en tinc masses al cap. T'he de dir que et queda millor que a mi i tot! Guapa! - va alabar-me l'Anna.-
- Ostres nena, precisament jo ara tenia el cap a la lluna de València. A tu et passa molt sovint? Gràcies per cert, tot i que què coi les dues estem estupendes! - vaig preguntar inquieta per lo últim que m'havia dit. -
- Si nena tot sovint, i jo a més a més, canvio d'estat d'ànim molt ràpidament. Puc estar plorant i de cop riure com si no hi hagués demà, en pocs minuts de transició. No t'espantis maca. - va confessar-me l'Anna. -
- Reina, amb lo meu i lo que he vist estic curada d'espants. Som dos guerreres i ens hem d'apoiar. Jo t'he explicat lo meu, ja veus també quin show... Jo ja el tinc ben anomenat " El show de Beth", perquè tela marinera... - vaig contestar esperançada. -
- Aix si nena, hem de fer pinya. Jo ara estic més sola que la una.


És aquí quan el meu cap ja barrinava, en portar-la amb la meva colla.
Estarien encantats.
Però no li comentaria encara, era la primera vegada que ens vèiem...

Poc a poc i bona lletra diuen.
Si ens unim tots, serem més forts, més valents, un equip i una família.

4. UN ANY JUNTS

Després d'aquella trobada amb l'Anna, em sentia com nova.

Ens enteníem a la perfecció, les dos amb els nostres defectes però també virtuts i tot plegat ens fa molt grans.

Feia molts dies que no quedava amb la colla. Som en Jou., la Laura, la Àlex , en Brunzo i jo.
En Brunzo i la Àlex són parella des de fa un anyet. Es van conèixer a Tinder. Mira de tant en tant, sembla que va bé l'aplicació.
Jo només hi trobo rotllos i sovint malparits, però ja m'està bé, lo dels rotllos em refereixo.

Avui era el seu aniversari d'un any, justament avui sí, 28 de maig.
Els he felicitat pel nostre grup de WhatsApp anomenat : "Les puntetes del barri". Ens va semblar divertit, un nom com un altre que se li va acudir a l'esbojarrada de la Laura. Ens ho dèiem sovint però sempre de bon rotllo i d’aquesta manera quedava més discret.
La Laura és una mica brusca, no té manies, amb caràcter, viu la vida al límit i és una gran amiga i confident, lo més important de tot. En Jou i ella, de personalitat eren similars, i et parteixes la caixa amb ells. A part, són un amor.
En Brunzo és cubà i dels típics guaperes, ben vestit sempre, una mica sec parlant o bé tímid però també molt bona persona, i a casa seu tenen forces calers.
La Àlex és dolça com una mala cosa. És pulcra, neta, dòcil, elegant, una noia deu per qualsevol pare/mare. Feiem patinatge artístic i vam estudiar juntes.

A partir del meu àudio, que sempre era la primera en enrecordar-me'n de tot, van arribar els altres missatges. Diguem que van despertar.
I entre una cosa i l’altra vam quedar per demà quedar per dinar a casa la Laura.

En Brunzo va preparar el seu pis ple de pètals de rosa i petites espelmes, tot fent un camí cap a una tauleta, on hi havia una nota.
- Vols viure aquí amb mi? Si és sí, segueix el camí d'espelmes fins al menjador.
L'Àlex s'hi va trobar una taula parada, molt bonica. Amb estovalles negres amb purpurina com li agrada a ella. Uns plats de vidre de color blau marí amb estrelletes. I al bell mig de la taula, un cofre petit i daurat. El va obrir, i hi havia les claus del pis d'en Brunzo.
L'Àlex va flipar! No s'ho esperava, i clar que va acceptar.
- Cari, estàs segur d'això? - va preguntar marevellada. -
- Més que mai, portem ja un any i passet a passet anirem construint el nostre futur.

Ostres futur? No s'ho imaginava però era el que volia clar.
Aquest any havien passat moments de tot, d'alegria, de tristesa, de complicitat, de rialles, de molt de sexe, escapades, un viatge a Madrid ... Com tots els inicis de parella suposo.
Jo sempre sortia escaldada i per això ara anava de flor en flor.
Però, centrem-nos amb en Brunzo i la Àlex.
Li va preparar un sopar exquisit per ella.
Amanida tèbia amb formatge de cabra, entre altres i un bon filet al pebre verd.
-De postres hi sóc jo... - va dir murri en Brunzo. -
Va guiar-la a l'habitació i li va mostrar que tenia preparat un pot de nata i maduixes...
A mi em semblaria tot massa nyonya però a la Àlex li encantaven aquests detalls i a més a més, eròtics.
La va petonejar suaument al coll, les orelles, anant a la boca i introduint-li la llengua, caremelosament... Va començar a desvestir-la... Anava amb un vestit rosa pastís, fins quedar-se amb tanga i sustèn. Al tenir-la nua, la Àlex es va donar compte per primer cop, que tenia una berruga a la part del "monte de Venus".
Es va espantar molt!.
En Brunzo immediatament va mirar-se les seves parts genitals i ell no hi té res.
Van parar l'acte en sec i va demanar cita prèvia pel metge.
Això no li agrada gaire. Prefereix que un professional ho vegi.
Va ser un aniversari agredolç.
Van dormir junts abraçats al pis que ja és dels dos.
En Brunzo la va animar molt i és que el seu caràcter és molt jovial i simpàtic.

5. LA COLLA

Pel matí vaig anar a passejar en Pikachu, és un labrador blanc preciós. Té un anyet. I aquests dies que havia estat a Roma per feina, me'l cuidava la Laura.
Estava fent neteja exhaustiva del pis, tot llançant coses que ja no faig servir. Ho faig de tant en tant i em va molt bé.
Cap a la nit, em vaig vestir per anar al sopar amb la colla.

Portava una ampolla de vi rosat per agrair que posava la casa.
Anava amb pantalons curts vermells, i una camiseta blanca que em va regalar en Jou. fa un parell d'anys.
Hi duu unes lletres que diuen: "Love holidays in your hearth".
Perquè l’estiu del 2017, el vàrem passar junts a un apartament de Platja d’Aro.
Va ser genial.
Quines festes ens muntàvem. Anant de pubs i discoteques o fent la festa a casa amb molt de vodka i gintònics fets per ell.
Aquell estiu vaig conèixer un noi, un amor d'estiu. Ens vam conèixer ballant al pub de moda de Platja d'Aro: el " Coco Bonco".
El portava a l'apartament i teníem sessions de sexe salvatge. També miràvem series com Sons of anarchy .
Era alt i moreno, d' origen italià, ulls verds... Molt passional. Però sabia que aquella història seria com un estel fugaç, ni el veuria passar. I de veritat que ja n'estava conforme.

Poc després, vaig recaure...amb el meu primer ingrès.

En Jou va portar un noi al nostra lloc d'allotjament, un noi català molt eixorit. L'havia conegut a un restaurant a prop de mar on vam anar , ell feia de cambrer allà.

Això sí, en Jou i jo també vam passar moltíssimes estones junts, gaudint de les vacances, de dos millors amics.

Vam fer un gelat, de la cadena que s'havia expandit i l'altre dia vaig menjar-ne un a Girona.
Ens fèiem fotos, moltes fotos. Sexys, divertides, del paisatge,del nostre bronzejat... Vam riure molt!

- Riiiiiingggg riiiiiiiingggg. - em va espantar el telèfon, jo en els meus bonics pensaments.-

Era en Jou., m'oferia venir-me a buscar amb el cotxe per anar al sopar, i vaig acceptar.

Com trobava a faltar els moments amb la colla!

Us explicaré com ha nascut la colla.
En Jou i jo tenim la mateixa edat i som amics d'infància. Des del primer moment ens vam fer amics.
La Àlex va començar l'E. S. O. al nostra institut i la vam acollir. Fèiem moltes trapelleries plegats. Vam començar a fumar junts, però cap d'ells ja no fumava. També vam provar els porros, però per sort, no ens hi vàrem enganxar.
La Laura la vaig conèixer a la Residència, era auxiliar com jo i vam fer bona amistat. I quan la Àlex ara fa un any va conèixer en Brunzo, vam fer la colla més gran.

Tots junts ens vèiem un cop per setmana si podiem. Ens explicàvem les nostres preocupacions, temors, alegries, noves bogeries...i mai m’havien despreciat per tenir el meu problema, ni tampoc protegir-me a una bombolla de cristall...simplement eren els meus millors amics, i amb això ho dic tot. Cap es sentia rei, ni reina, en tot cas totes les noies érem unes princesetes pels nois, un xic contradictori m’ha quedat. Sóc bipolar, què vols. No ho excuso tot amb això, éra un acudit.

La Laura ja ens esperava il·lusionada, feia des de el meu aniversari que no coincidíem tots plegats.

Vaig rebre un missatge de WhatsApp:
Hola Beth, m'agradaria tornar-te a veure. Podríem fer uns bolos aquesta tarda?

Era el noi del Range Rover, bufa... tot i haver dit que no hi quedaria més per lo del somni, avera va ser un episodi psicòtic puntual. Per tant hi quedaria perquè m'ho vaig passar molt bé l'últim dia amb ell.
Ja no quedaven restes de desconfiança cap a ell, degut a lo succeït.

També em va venir al cap, el noi que vaig conèixer a la discoteca de Platja d'Aro, pels meus 30 anys.
Què deuria fer? Només havíem quedat un cop més abans de jo marxar i després ens comunicàvem pel mòbil.
M'estaria trobant a faltar? És això el que jo vull realment?
Vaig contestar a un i després enviar un missatge a l'altre.
Sí, de moment en feia seguir dos, però sempre, amb molta precaució. Preservatius, per no anar més lluny, i mai millor dit. Al acabar l'any, qui sap quants n'hauria fet córrer, amb els dos sentits, literalment.

Doncs a les 18h del dia següent, havia quedat per anar a fer una bolera amb el noi ros de revista i cotxe espectacular que vam utilitzar de molt grata manera. Tot mirant les estrelles llavors de l'acte, i em va dir: -Tu seràs una estrella en el meu firmament, que mai deixarà de brillar, passi el que passi.
Us dic el seu nom perquè crec que el veuria sovint aquest noiet, es diu Nevin. Un d'aquests noms originals que posen els pares.

Carai no? Amb la vena poetissa del noi? Potser és romàntic, dels pocs que queden, tampoc dic que siguin millors.

Centrem-nos, ja hi érem tots. Poc a poc acomodant-nos a la taula.
Jo li vaig entregar el vi rosat i el posà a la nevera.
La Laura portava el cabell fúcsia tot ell, li encantava canviar de colors, però el que més li agradava era aquest. I també anava a la perruqueria d'en Jou. a fer-s'ho.
Ens feia descompte clar.
A la residència, no li deien res pel color de cabell, que hi havia empreses que no ho acceptaven perquè allò semblaria un circ.
La Laura vestia amb un vestit blau tot llis, curtet. Estava un xic grassoneta, però estava forta també, sobretot de cames.
Va començar a portar el pica-pica : olives, escopinyes, patates braves, rodanxes de fuet i croquetes.
La salsa de les braves, la feia la seva mare, que era cuinera a un restaurant de l'Escala.
Per cert, la casa de l'amfitriona estava a Cassà de la Selva.
En Brunzo i la Àlex hi van arribar amb moto. Una Ducati Panigale V4 vermella , que li va regalar ella a ell ahir quan feien l'any de relació.
Al tenir ja l'hora concertada pel metge, venien una mica més relaxats.
Ell duia un polo verd i uns pantalons negres i ella uns texans blancs i una camiseta color salmó molt mona. L'escot, en forma de barca.

Un cop tots a taula vam començar per un brindis per nosaltres.
-Per les puntetes del barri! Per seguir-nos veient i més sovint!

Vam menjar el pica-pica i tot i ser senzill quasi ja estava tipa.
Vaig parlar-us de l'Anna, com d'especial l'havia conegut i com de maca era.

-És la noia que t'acompanyava ahir?-preguntà en Jou. -
-Sí, la mateixa. És un encant. L'altre nit vaig tenir un malson amb deliris i ella em va ajudar molt. - vaig dir-li. -I quan la portaràs a la colla? Ens parles d'ella com si fos la Wonderwoman, i aquí ens calen heroïnes. - va dir la Àlex. -

Pensava que era massa aviat, però en rebre aquelles respostes, em vaig decidir del tot.
Demà li proposaria.

La Àlex ens va explicar que viurien junts amb el Brunzo.
Ens vam alegrar tant per ells...
S'ho mereixien.
Però el tema de la berruga, se'l van guardar per ells. Potser no seria res.

En Jou i jo ens vam passar el dinar rient de les nostres aventures i xorrades vàries. Sobretot al veure'm amb la camiseta que em va regalar.
Ens va explicar que en Josep, el cambrer de Platja d'Aro, l'havia plantat i que estava en busca i captura.

-Brunzo, Àlex macos, per celebrar l'any podríem fer un trio no?! - en Jou. mig rient-se va dir. -

-Un trio no, un quintet si et sembla!-li va tornar el Brunzo. -

La Laura estava molt contenta de tenir-nos a tots allà. Se li notava.

Ara mateix el color fúcsia del cabell el tenia una mica desgastat i ens va explicar que a la pròxima s’hi posaria tot el cap turquesa degradat amb blau, verd...ens va ensenyar fotos de noies d’Internet, i quedava xulíssim!. I de ben segur que en Jou la deixaria ben guapa.

Jo amb tema cabell sempre he set de tons foscos o naturals.

La Àlex és rosseta, preciosa, d’ulls blaus. La única primeta del grup. Però i què importa? Lo important és la salut i benestar. Mentre tinguis salut, tot rutlla bé.

Jo feia dieta per salut, perquè tenia sobrepes. I em volia cuidar fent esport i dieta sana.

La Laura era també grassoneta però a ella no s’hi mirava tant. Si volia coca-cola o pastissets en menjava i tant feliç. Li importava un bledo tot plegat, deia que les analítiques sempre li sortien bé, doncs au!.

Parlem dels nois, en Brunzo ja us l’he descrit però en Jou no, quina barbaritat!

En Jou que és el meu nen mimat i no us el detallo.Doncs bé, féu còrrer la vostra imaginació.

Vesteix estrafolari i és molt prim, cada dos per tres canvia de pentinat com la Laura, per això s’entenen tant bé. Ara el duia de color vermell i negre de metxes i curtet, rapat dels costats, fent com una cresta, però normal ni molt escandalosa ni molt dissimulada.

Vam passar un sopar molt bonic.

En Jou ja em portava cap a casa meva, quan:

- Tia , anem a fer una copa? - va oferir-me -. Invito!

- Guay Jou! - estava molt contenta.-

De Cassà de la Selva volia anar a Platja d’Aro.

A aquella época només hi havia ambient allà. Però una copa es pot fer a qualsevol bar no? Així que el vaig fer canviar d’opinió i aniríem a Girona a un bar que els dimecres hi havia força afluència.

De fet als dos ens anàva millor, ja que tots dos vivim a Girona i no aniriem a dormir tant tard.

Vaig demanar-me un mojito de maduixa i ell un gintònic de fruits vermells.

A aquest local feien uns cocktails molt bons la veritat.

Dels millor de la ciutat.

Va comentar-me que últimament tenia moltíssima feina, i estava guanyant molts diners, que la feina li estava anant de nassos vaja.

Me’n vaig alegrar per ell, moltíssim.

Això sí, necessitava un ajudant perquè sol no podia amb tot ja...i estava interessat en posar anuncis ben aviat a la porta, demanant els currículums i tal.

- Desitjo que trobis la persona adeqüada i que no et tregui la teva llum ni te l’apagui alhora de treballar, això tingue-ho en compte amic meu. - vaig aconsellar-li i animar-lo.-

Em va besar el front i va dir: - una ronda de xupitos va!

Vam demanar-ne de Wisckey Peach. Ens agrada molt aquest sabor.

Després una ronda de xupitos de tequila.

Ostti tu, com es presentava la nit...

Vaig explicar-li amb detalls com havia conegut l’Anna, que era especial com jo.

Ella era d’un altre tipo de bipolaritat, la ciclotímia.

La desconeixia una mica aquesta branca, però encara que fòssim de la mateixa, cadascú és un món,

A en Jou va semblar una noia interessant pel que li explicava i estava d’acord en portar-la a la colla, tot i fer poquíssim que la coneixia.

Quan parlàvem de l’Anna anàvem mig serens, mig tocats...després ja...borratxera total!

En fèia de temps que no m’emborratxava!

A mi francament no em convenia l’alcohol, però feia el que volia una mica.

La meva mare sempre em dèia que mai maduraria.

No us ho he comentat però vaig amb una psiquiatra un cop al mes i també una psicòloga.

Vaig per la Seguretat Social.

En Jou es va fer amic aquella nit d’uns nois que hi havia a la barra. Jo tambés m’hi vaig acostar clar.

Un d’ells, li feia pillo i li tirava els trastos de mala manera. En Jou és així.

Els amics eren molt guapos, no sé si heteros o què. La qüestió és que em vaig acabar enrotllant amb un d’ells! I en Jou amb el que li havia agradat.

La borratxera ens havia aixecat les hormones es tu.

Pensava molt amb en Nevin, havíem quedat i jo aquí lligant amb un de nou. Era això el que volia?

Aquest nou seria un rotllo de nit ho tenia clar. Pertant rectifico, potser si de tant en tant tinc rotllos d’una nit.

Pensava amb la bolera de demà. M’estaria enamorant? Aquesta paraula no existeix en el meu diccionari!.

6. BON TEMPS, BONA CARA

Feia uns mesos que estava estable, a part del malson.

Estava feliç per les meves amistats, la colla que havíem format i que tant bé ens duiem.

La coneixença de la Wonderwoman, com li deien els meus amics.

Salut i benestar en aquells moments.

Disfrutava de cada minut al màxim.

Ara, mateix s’escolten les campanes de la Catedral de Girona, són les 9h.

Jo estic a un banc assentada i llegint una novel.la.

També vapejo.

Què és el vapeig? Un mètode per deixar de fumar, o que també es pot fer per gust. És més sa que el tabac perquè no fa combustió, i el que treu, és vapor.

Molta gent no ho entèn. Els meus pares pensen que és perjudicial, per no anar més lluny.

En Bunzo és qui m’ho va recomanar ahir al sopar. Ell vapejava i li anava molt bé. Ja havia deixat de fumar en 3 mesos de vapeig i tabac alhora. Reduïnt la nicotina del vape poc a poc.

Voler és poder!.

El vape que porto ara me’l va deixar ell però ara a les 12h anirem a la botiga d’aquests artilugis i me’n vull comprar un per mi.

-Bon dia, en què els puc ajudar? ens va dir una dona pèl roja.

En Bunzo va dir que buscàvem un vape petit, sigui de fàcil portar a la mà, i bé de qualitat preu.

- Sens dubte el Tarot Nano. Us el recomano. És lleuger, hi quep força líquid, és elèctric i de més bon ús per principiants com me suposo que sou...

- Bé, jo ja fa 3 mesos que vinc i no havíem coincidit encara. També volem que ens recomanis sabors, si cal un mi pod...

Es notava que hi entenia en Bunzo.

Vaig sortir d’allà amb el Tarot Nano de color verd amb rombes, líquid tabaquil Bronze de Nasty Juice. I el mi pod vaig estar molt a punt però no, perquè després també has de comprar les sals de nicotina, i és un gasto més.

A la tarda havía quedat amb en Nevin.

Tenia ganes la veritat, feia molt que no hi anava amb un noi a soles.

Vam quedar allà mateix. No sabia on vivia, ni li volia dir. Les altres vegades li deia un punt per trobar-nos i ja està. Fora compromisos de res.

A més a més, la bolera em quedava a prop.

M’esperava al parquing de fora amb uns texans curts i una camiseta a ratlles vermella i blanca. Anava molt ben pentinat, cabell curt però li donava rendiment. Un color bonic, natural...

A mi m’havia costat escollir la roba, però finalment uns texans llargs skinny i una samarreta vermella de mitja màniga.

Anàvem conjuntats sense posar-nos d’acord!.

No vam fer res de cua, tot i haver-hi descomptes els dimecres.

Vam fer tres partides tot xerrant...no sabia com dir-li que jo no volia res serio, i veia que ell estava confonent les coses i no volia que jo també acabés igual.

Jo per ara ho tenia molt clar, però si seguia amb aquelles frases i carantonyes...aix...no em vull enamorar!

Ho va entendre quan li vaig comunicar i em va dir que ho entenia i que potser millor distanciar-nos.

Em va saber molt de greu, però era el millor pels dos, ja que ell s’estava enamorant un xic de mi.

Vam decidir fer un bon acomiadament.

- Nevin, t’assembla avui per seu l’últim dia, anar a un hotel i acomiadar-nos com és degut? Ja m’entens...- vaig dir-li tota múrria.-

- No et dic que no ens tornem a veure més tampoc eh, però ...bé suposo que ja m’entens. I sí, m’assembla genial la idea! Estarem més còmodes. Només ho hem fet un cop al meu cotxe i jo ja perdo el cap per tu, és ben bé...

- Sol passar... jajaja – vaig bromejar.- Tranquil ja trobaràs la teva personeta indicada per tu. Per cert conec un hotel que està molt bé al Barri Vell de Girona, o prefereixes un Low Cost?

- M’encantaria estar amb tu amb més de luxes però de moment no tinc per tants de gastos...

- La mare de la meva amiga Àlex, és la directora d’aquest hotel, ens sortiria molt assequible t’ho asseguro i és molt bonic.

- De quin pressupost estariem parlant?

- No pateixis per això, pel fet d’haver-te fet agafar il.lusions d’aquesta manera, que em sap molt de greu, ja invito jo, i no accepto un no com a resposta!.Només serè el nostre comiat com a amiguets...i si més endavant podem ser amics, doncs perfecte. Estarem en contacte. Jo de cor et desitjo el millor.

- Ets tant maca, gràcies. Doncs, ho farem així. Hi anem després de la bolera?

- Si si, ara faig un truc.

L’hotel es diu les Cinc Belles Arts i és 4 estrelles.

Al casc antic de Girona. Tot fet de pedra. És molt fresc a l’estiu i s’hi està també bé a l’hivern amb

les calefaccions. Amb sòcols de granit.

Les finestres i balcons són molt amplis. Tenen tres suites amb jacuzzi a dins l’habitació.

La mare de la Àlex ens va reservar una d’aquestes. Que bé es va portar amb nosaltres!

Ni que fóssim parella. La veritat jo me l’apreciava molt, i aquest pas sé que m’afectaria uns dies, però s’havia d’anar tirant...

Vam entrar a l’habitació i vam quedar marevellats. Ell anava dient que no calia tant, que no s’ho mereixia pas.

Però i la nit que vam passar! No ens la treu ningú.

Vam anar directes al jacuzzi ben nuus, no portàvem roba de bany, tot havia estat molt ràpid. I l’estada també ens va passar volant.

Hi havia un parell d’espelmes damunt al jacuzzi per fer més íntim el relax (o no).

Què creieu?

Em sabia greu dir adèu a aquest noi d’aquesta manera. Era massa especial. No sé si ens ajudaria gaire a oblidar-nos l’un de l’altra.

Semblava que ell ho trobés bé...No ho sé la veritat...

Vam emplenar el jacuzzi fent bombolletes i jo vaig endinsar-m’hi primer i a radera meu, ell.

Vam estar recolzats. Jo d’esquenes a ell asseguts i ell agafant-me pels pits suaument. Em va començar a petonejar el coll i se m’escapaven petits gemecs. M’encanten! Anava acariciant els pits coordinadament amb els petons, tenia ja les llargues pujades! I abaix tot hi l’aigua sabonosa i de colors hi notava la humitat a la meva vagina.

Em vaig incorporar cap a ell i li faig agafar el penis tot fent una petita palla que el va fer embogir de plaer. De còrrers ho va fer dins l’aigua, fastigós? Depèn dels gustos...

Vam assecar-nos l’un a l’altra amb la tovallola marró amb les sigles de l’hotel que hi havia penjades a la barana.

Desprès ens vam posar uns batins per estar a l’hotel còmodes. Ens van portar el sopar a l’habitació.

Un menú d’autor molt bo. De primer cloïses i musclos amb salseta al pebre verd, de segon vedella amb bolets i de postre un pastís de formatge amb melmelada de gerds.

Tot espectacular.

Ell va decidir no passar la nit sencera amb mi, sinó marxar i deixar-ho tot aquí. Fora il.lusionar-se, ni agafar-nos tant de carinyo. Jo ho vaig entendre perfectament i vaig dormir soleta, en aquell hotel de luxe del barri vell de Girona.

Vaig estar una bona estona a la terrassa vapejant, que per cert estava millorant el tema consum de tabac. Aquell sabor m’enganxava.

Una gran experiència tot plegat.

7. SON ESTRONCAT

M’he aixecat a les 4.55h i ja no he pogut dormir més. He esclatat a plorar perquè tinc por que lo de la meva son, no s’arregli.

He de ser positiva!

Sóc forta amb tots sentits, i no passarà res.

Potser el canvi de llit, d’habitació, la pèrdua d’en Nevin...

Demà començo a treballar i avui he quedat per dinar amb l’Anna.

El primer que he fet al arribar a casa ha estat passejar en Pikachu.Vam voltar tota la Devesa.

S’hi està fresquet, i encara no havia gaires mosquits ni mosques.

Pensava amb mi mateixa. Com seria el meu futur en tema amorós, laboral i sobretot la malaltia que mai desapareixia del meu cap, només quan estava estable i encara. Ara tenia un mal son simplement, però ja em feia patir.

M’havia costat molt treure’m el títol d’auxiliar en veterinària, no volia començar estant malament.

Jo em cuidava d’assessorar el veterinari Ramón,

És un home d’uns 50 anys de cabells blancs però amb molt bona imatge.

Lo que més em dolia de la meva feina era quan veia sacrificar els animals.

No tenien altre escapatòria clar, estaven greus, molt greus.

Déu fassi que mai li passi res greu al meu Pikachu perquè patiria molt, tot i així sabria portar-ho millor que algú que no hagi estudiat per això o no hi treballi.

Un àudio de veu de l’Anna que em deia:

-Xula podem quedar d’aquí una horeta si vols per dinar. Avui prepare’t perquè t’explicaré jo el meu cas, ja que tu et vas sincerar amb mi l’altra dia.

Vaig anar cap a dalt a la meva habitació a buscar el look que portaria. Algo informal, texans i uns brusa groga de tires.

Sabates unes Converse que no faltin, de color texà.

Vaig anar-la a buscar a la botiga i anava molt guapa com de costum. Amb un vestit blau i blanc a ratlles molt estiuenc.

Em va portar a dinar a un restaurant de menú 11€ d’aquí Girona.

I com va dir em va començar a narrar la seva història.

Es veu que és de rang ciclotímia de la bipolaritat. Jo sóc tipo 1. Ella té canvis d’estats d’ànim molt bruscos i ràpid, tot i no semblar-m’ho de moment.

El tipo 1 es regeix per les fases de mania, que venen a ser els deliris, però depressió poca. Més eufòria jo.

Lo seu és més lleu i només dura uns dos anys.

Em va explicar que ja en portava un i amb aquest primer ingrès a Mig Aguts.

- Em va venir una crisi molt forta perquè volia sentir-me més lliure però tinguent parella. Estava irritable i de cop reia amb ell. I cada cop ho suportava menys tant ell com jo. Em vaig bloquejar per tot, per no dormir bé, per estrès...total així t’he conegut a tu però l’he perdut a ell. No ho va poder aguantar...

- Ja però els xicots han d’estar a les bones i a les dolentes, Anna. Els bons xicots ho fan.

Vam dinar menjar tailandès. Boníssim. Tallarins amb verdures i carn. Per beure una Estrella cada una. Passant de les normes de psiquiatria. Volíem brindar per nosaltres!

De fet les nostres psiquiatres ens havíen donat permís de una copeta de tant en quan no passava res. Però l’Anna acabava de sortir de l’hospital...

De cop i volta si que m’hi vaig fixar que reia moltíssim, riallades que es sentien d’una hora lluny. La hora que ens quedava per estar juntes.

­ Saps Anna jo també estic dormint poc aquests dies, però ja ho estic arreglant amb la meva doctora. Tot i així tinc una mica de por de recaure. - vaig desfogar-me amb l’Anna amb llàgrimes als ulls.-

- Eh reina tranquil·la, tot anirà bé, no has de tenir por, ja saps com de dolenta és la nostra ment en aquests casos, has de posar força de voluntat, que segur que ja estàs tipa de sentir-ho.-

L’Anna sempre em calmava i sort que ella era la que havia sortit feia poc d’un ingrès... havia sortit molt valenta, potser massa, jo la notava eufòrica però no li volia dir, ja s’encarregarien els especialistes, no hi tenia prou confiança. Qui sap com s’ho agafaria, jo més que ningú sé les reaccions que tenim quan ens diuen algo que no volem sentir, és a dir que no estem bé.

Ens posem irritables, no ho comprenem, i volem que ens deixin espai.

- Ara a la tarda tinc visita amb la meva doctora Carme, li parlaré de la nostra coneixença Beth.-

- D’acord està molt bé i que vagis tinguent un seguiment com jo. Jo a part vaig amb un psicòleg, tu també?

- Sí, en Miquel un noi jove molt interessant.

- Ostres tenim el mateix! Jo me’l menjaria a petons cada cop que hi vaig, parlant suaument...-vaig dir trapella.-

- Aix... Beth seràs poliamorosa?

- Això una etiqueta més! No em fotis tia! - vaig contestar una mica indignada-.

- Ho sento si t’ha molestat és que en aquest aspecte som molt diferents, jo encara estic enamorada del meu ex, i només tinc ulls per ell i tu ets un cavall desbocat sembla.

- Bueno saps què? Ja n’he tingut prou per avui, et deixo els meus 11€ i un altre dia ja quedarem!.

- Beth, escolta, Beth...no t’ho prenguis així...Beth! - em cridava l’Anna però jo ja era lluny i me’n anava amb els auriculars posats tot escoltant l’àlbum d’Spotify que havia creat jo d’aquest any 2019. Sonava Shallow de Bradley Cooper i Lady Gaga i em va fer pensar amb en Nevin... Vaig esclatar a plorar.

El trobava a faltar...però no podia ser.

Vaig decidir anar a casa, a la meva llar a estirar-me un rato i descansar però sense música. Ara emocionalment estava massa tocada per qualsevol cançó. Abans però vaig preparar tot lo de la feina, tenir uniforme planxat, sabates netes, bossa per dutxar-me allà...

Vaig quedar ben adormida però tenia l’alarma de les 23h per prendre la medicació i vaig tornar-me a adormir molt fàcilment.

8. EL CONJUR

La Àlex i en Brunzo van anar de visita junts al metge, perquè li mirèssin la berruga genital.

La doctora a simple vista va dir que no era res greu, tot i així amb permís d’ella, li va fer unes fotos a la vagina on hi tenia aquesta berruga petita en forma de coliflor.

Va comentar que podia ser degut al papiloma humà.

Però ells portàven un anys junts i us juro jo que eren fidels.

Potser perquè ells ho feien sense precaució?

En tot cas la doctora li va demanar una analítica completa per ben aviat saber els resultats.

Un cop a casa, ho van buscar per Internet, cosa que no s’ha de fer mai, i es van espantar molt perquè van veure que podria ser càncer.

Estàven pendents de les fotos que li havia fet per un especialista que hi entèn més, i de l’analítica.

Mentrestant, fer vida normal, no pensar-hi.

Tot i així se li va escapar moltes preguntes per fer a la doctora.

La Àlex, estava espantada, normal. En Brunzo l’animava dient que escoltés la doctora el que dèia, que no semblava que fós res i que no patís tant.

En Brunzo de fet no en tenia cap, i això és contagiós.

Tant ell com ella, anteriorment, no havíen tingut gaires parelles, vaja que no havíen fet el boig...així que...tocava esperar...

En tot cas algú que fassis còrrer moltes relacions com jo, però jo sempre us he dit que vaig protegida i a mi per sort mai m’havia sortit cap mal estrany a les parts genitals.Una vegada la Laura em va fer una xerrada de tot això, que vaig amb massa nois i que vagi molt en cuidado. Em va quedar marcada aquella conversa, per això d’anar a per sexe desesperada vaig passar a ser més com relació però sense posar-hi nom i fer coses d’amics. Podia ser que finalment trobés algú que em fés canviar de mentalitat i voler parella? Ja tenia els meus dubtes...Era bona o dolenta aquesta incertesa?

Estava ben enfadada amb totes les etiquetes que m’havia posat l’Anna de cop, però li perdonava perquè veia que no estava recuperada del tot. És que etiquetes i vinguent d’ella? És il·lògic no creieu?

Encara recordo una época que em donava per esparrecar totes les etiquetes de les peces de roba. Només per pensar en que dir-te que ets bipolar, és una etiqueta. No en volia veure cap!.

També estava girada clar.

El que em va saber més de greu de tot, va ser haver de deixar el meu somni frustrat per la malaltia; el patinatge artístic. El meu esport, la meva vida.

Vaig començar amb tres anyets , els patins eren més grossos que jo.

Com vivia a Olot, entrenava allà.

Amb molt bones companyes i molt bones entrenadores i entrenador.

Vaig debutar als 8 anys i ja podia competir arreu d’Espanya.

Cada any vaig arribar als campionats d’Espanya, quedant en bona posició sempre: a província, classificada de les d’amunt al de Catalunya, i depèn del campionat quedava millor o pitjor al d’Espanya.

Tinc 18 copes i medalles en total.

Em desvivia pel patinatge.

Era constant, complidora, exigent amb mi mateixa, volia fer-ho bé davant dels jutges del campionat, però els nervis sovint em jugàven una mala passada.

- A aquesta pirueta cauré, ai que cauré, cauré, no me sortirà bé...- pensava i també ho deia.-

I què passava? Efectivament, queia.

La trista història de no pensis en un elefant de color rosa.

La Àlex i jo ens emportàvem els trofeus de la província de Girona i els dels catalans i d’Espanya ens els repartiem com podíem.

Anàvem als hotels juntes quan havíem de competir fora. Tinc molts bons records amb ella. Fèiem moltes trapelleries. Ella entrenava pel Cornellà del Terri, ja que vivia allà de petita amb la seva família peculiar.

Els pares eren molt estirats i molt serios.

Però quan s’ajuntaven en aquestes ocasions amb els meus pares, es deixaven anar.

Ens vam fer molt amigues pel patinatge tot i ser de localitats diferents.

Anava a casa seu i jo a la seva.

Més tard va venir a viure a Olot i va entrenar cada dia amb mi, i va ser quan vam estudiar juntes amb en Jou.

Dic que és el meu somni frustrat perquè si fos jo, encara seguiria patinant. Pel tema de la malaltia , em vaig engreixar molt per les medicacions, deixava d’anar a entrenar perquè em trobava malament, i així va ser com poc a poc ho vaig anar deixant...

La Àlex encara fa shows amb l’Olot, i són de les millors del món.

Tot i tenir els seus 30 tacos, encara patina la tia!.

Estic orgullosa d’ella.

Ara, en Brunzo li ha ofert viure junts a Banyoles i no sé si podrà anar cada dia a Olot, siguent com és ella segur que sí perquè li encanta patinar.

Recordo l’últim campionat d’Espanya a Teruel on ens disputàvem anar a l’europeu per primera vegada. Em vaig posar tanta pressió a sobre que no ho vaig fer gens bé el meu ball de 3min. Quasi tots els salts i piruetes per terra. Jo era més de salts que de piruetes. Saltava molt enlaire ja que tenia unes cames ben fortes. Tot i així la meva exigència em va poder i vaig quedar a 10^a posició. Només les cinc primeres tenien dret a campionat europeu, i jo del disc curt anava a 5^a per això em veia dins, i mira!.

Jo plorant com una magdalena, la Àlex i els nostres pares consolant-me...un llac de llàgrimes.

Ella es va classificar i em vaig alegrar molt per ella però aquest dia, això mateix que us he narrat, va ser un desencadenant perquè més tard em sortís tot el tema de la bipolaritat.

Els professionals m’ho han dit, i els meus pares ho creuen. Què crec jo? Que podria ser.

Ara la Àlex envoltada en aquesta boira que l’espantava, fins que no tingués els resultats i jo convisquent com puc amb la meva malaltia.

Dies la tinc més al cap que d’altres, depèn d’estat d’ànim. Si descanso bé, etc.

No vull que li passi res dolent a la meva amiga Àlex. No s’ho mereix.

Esperem que tot surti bé.

Què li haurà dit la doctora a la Anna?

Hauria de preguntar-li, oi?

Me disposo a trucar-la...

- Bones Anna, sóc la Beth, com ha anat amb la doctora? Per cert em sap greu haver marxat d’aquella manera, és que estic un xic susceptible reina.

- Ei Beth, tranqui, doncs m’han donat molta més medicació avui...es veu que estic passant a una altra fase de bipolaritat. Per tot el que li he explicat, em veu amb mania i propença a agafar deliris, vaja que tenim el mateix.

- Ostres, que me dius. Te diré que jo et notava algo eufòrica, però fa molt poc que et conec i com comprendràs...I li has dit que has conegut una noia com tú?

- Sí, s’ha alegrat però també t’he de ser franca m’ha advertit que ens hem de cuidar i no fer gaires tonteries, sinó podem acabar molt malament.

- Anna, ens cuidarem com germanes, tu no pateixis. T’he de deixar un petó.

Anava a treure en Pikachu al carrer quan de sobte vaig veure un noi que no havia vist mai al meu barri, entrant a l’edifici de davant.

Quasi no vaig tenir temps de visualitzar-lo, però anava amb una novel.la a les mans, de Carlos Ruíz Zafón. Una novel·la que jo havia llegit i em va encantar: La ombra del vent.

Ja per això sol em va cridar l’atenció. Una guspira es va encendre dins meu, com si volgués tirar a terra tots els murs freds que m’envoltàven.

Ja de cop no pensava ni amb en Nevin ni cap altre rotllo que havia tingut.

Una cosa molt estranya.

Era un conjur?

9. MALS FORA

Havia començat a treballar avui i m’havia anat genial, com sempre que estic estable, sinó ja agafo la baixa. Ja dormo molt millor i aquesta nit dormiria encisada pel meu veí. Què m’ha passat de cop?

No volia enamorar-me! Avera no m’he enamorat però tenia un algo que el feia molt especial. Intentaria poc a poc anar-lo coneguent com qui no vol la cosa, ja que arrastrar-me pels homes ja ho havia fet prou. Això volia que sorgís si era el cas. Simplement, em va acabar d’alegrar el dia per finalitzar-lo bé. No diguis blat, fins que el tens ben lligat! Deia sempre la meva mare.

De tant que em va impressionar, vaig sommiar amb ell, però no pas un somni eròtic, no us penseu.

Ara crec que era el moment de fer un altre canvi en les meves relacions, estacionar-me només amb un. Amb aquest noi, no hi he tingut cap contacte pertant seguiria veient en Dan, el noi que vaig conèixer pel meu comiat i sempre estàvem en contacte.

Potser només era un miratge lo del veí... i s’ha de tenir el jardí ben regat, em van dir una vegada.

Qui podia ser sinó en Jou? És que... és un show aquell home!

Un cop em va llegir les mans (li agrada fer-ho, i hi entèn). Em va acertar tot. Que m’havien fet molt de mal i que ara anava amb un i altre però que ja m’estava bé per ara, que era tranquil.la, que no gestionava bé els conflictes, tema malaltia que hi acabaria convisquent bé...i que finalment trobaria algú que valdria la pena. Seria el veí?

Tot això ho podia saber perquè som amics la veritat, osigui que bé, lo únic que vam passar una estona distreta, ja que m’agraden molt aquestes coses. Amb la gent desconeguda ho acertava igual, és un crack.

El dia de la feina, els avis que cognitivament estan bé, ja em trobàven a faltar.

Havia marxat tres mesos a un altre geriàtric d’ells mateixos a Roma.

Ja hi havia estat amb l’institut i va ser un caos. Jo no estava fina, és quan començava la meva malaltia més o menys.

Em pensava que parlàven de mi, tot ho feia gros, la més mínima cosa, mals entesos o me’ls imaginava jo...no vaig disfrutar gens d’aquell viatge. Per això aquests tres mesos (febrer, març i abril) estava jo sola i vaig disfrutar com mai, a més a més que hi treballava i quan treballo estic per feina clar.

Vaig aprofitar per visitar edificis, monuments, parcs i gaudir-los realment, perquè estava estable. Quan estic estable puc fer el que em proposi i més. L’únic a millorar, el no pensar tant amb tot i amb el què diran, etc.

Vaig arribar i vàrem passar el parte amb les del matí, la Laura treballava de tardes amb mi, a la mateixa planta. Quina sort en tenia!.

Vam aixecar els usuaris que havíen d’anar al wc, després jo vaig anar a preparar la medicació, safates del sopar, els berenars, tot això a l’office, totes les auxiliars m’ajudaven, sobretot la Laura.

Des de el primer dia ens vàrem fer amigues, tot i que diuen que a la feina no s’hi ve a fer amics, sinó companys de feina. A vegades hi ha excepcions. No creieu?.

Ja quasi estàvem acabant la jornada quan de sobte un usuari va caure a terra, després de sopar.

S’havia trencat el fèmur i el derivàven a l’hospital. L’infermera va fer els papers per l’ambulància, va trucar als fills per informar-los i tot el que havia de fer.

Jo el vaig deixar a la cadira de manera que no es pogués aixecar, frenat i amorrat a una taula. Havia d’evitar més caigudes.

Ara, no es podien fer servir contencions en geriatria, i clar, hi havia més caigudes.

Faltava personal, algú que pogués estar a la sala per vigil·lar-los, nosaltres teníem feina constantment i ens era força impossible.

Vaig enllitar als residents que em pertocàven i ja van venir de l’àmbulància.

Eren les 21h. Potser arribaria demà al matí l’avi.

I quan vaig arribar a casa va ser quan vaig descobrir un monument davant de casa.

Deuria tenir la meva edat més o menys.

Moreno, alt amb barba de dos dies i ulls castanys.

També em vaig fixar amb el seu nas grosset.

Poca cosa més vaig poder veure només com entrava amb la novel·la a les mans ja us dic.

Després de dormir vaig pensar si l’ancià de la meva residència estaria bé, com tornaria, és a dir cama enguixada segur, no seria tant autònom com seria ara.

Jo feia horari de tardes de 14.30h a 21.30h, sempre.

Només puc fer aquest horari pel tema medicació que prenc.

Els matins aniria massa grogui i encara seria una nosa per elles.

Tot i així fa temps em van demanar un favor i vam fer un canvi de torn amb una companya.

Recordo que anàva espantada. Clar més que res perquè la feina de matins la desconeixia també perquè em portava molt bé amb les companyes de feina de tarda i les del matí no hi tenia tanta confiança.

Finalment, va anar bé de matins. Però mai més ho he fet. És preferible tardes per mi, i la coordinadora i quasi tothom, ho saben. A la feina quan vaig entrar-hi després de fer les pràctiques allà, vaig fer-ho amb una minusvalía del 48%. Pertant els «jefes» tenen constància de la meva situació. I he agafat baixes, però m’ho perdonen, per això el grau de minusvalía, però no sé fins quin punt, em poden aguantar a l’empresa.

L’any del 2017 vaig fer l’ingrès, més dues baixes més a casa els meus pares.

Sola, no em puc valdre si estic com dic jo una mica loqui.

Els meus pares s’han portat molt bé sempre cuidant-me quan requeia però ara ja són grans i prefereixen que si hi ha pròxima, vagi a l’hospital.

Jo els entenc i ho accepto, ja que és molt dur.

Però no parlem de misèries va. Alça’t!

He dormit tremendament sommiant amb el veí i llavors de dutxar-me fent-me uns ditets, perquè amagar-ho, amb el xorrito de l’aigua un altre orgasme...total volia dir-vos que tot seguit d’esmorzar, he sortit a passejar en Pikachu.

Mentrestant he trucat a la Àlex per saber d’ella, la vaig notar rara el dia del sopar.

M’ho va explicar tot pobreta. Tenia una angoixa a dins per no poder-ho parlar amb els seus amics, però és que patia.

Jo la vaig calmar molt.

Em va dir que aquest matí s’havia fet els anàlisis i demà per la meva salut ja els tindria. També tenia visita amb la seva doctora.

Referent al patinatge, seguiria fent-ho a Cornellà del Terri de nou. Ja us ho deia jo que li encantava el patinatge.

Fan shows també i hi faria això. Competir individual ja no.

Jo per tema horaris no podia apuntar-me enlloc, però de tant en tant agafava els patins i me’n anava pels carrers a voltar, com aquell qui és boig.

Amb patins professionals de pistes de patinatge, malgastant les rodes pel carrer!.

És que tinc tant de mono. Per cert vaig fent amb el vapeig! M’agraden tots els sabors ja li vaig dir que li comentés a en Brunzo. Ara, ja hi anava sola a la botiga de vapeig. I fumava poquíssim, 6 aldia, de 23 o més que en fèia. Poc a poc, sempre he fracassat en intentar-ho deixar, potser perquè realment no vull deixar-ho del tot. No estic convençuda.

- Mai ho estaràs.

- Has de fer un cop de puny a la taula i dir prou.

- Ja no em diguis res del tabac fins que portis mín. 3 anys sense fumar.

Alguns dels comentaris que he de sentir...

Ara, ja no aviso que vaig deixant-ho i que vapejo ben poca gent ho sap.

Vaig passar a veure en Jou amb en Pikachu, a fora la perruqueria. Tenia amiguitis tu!.

En Jou enfeinat però podia ser amable i divertit amb tu uns minuts.

Vam quedar per veuren’s després dels dos treballar.

Aniríem a sopar cuina italiana.

Un cop a casa ja em preparava per anar a treballar quan vaig pensar en que  a la nit podria quedar amb en Dan. I així li vaig proposar. No us penseu que sempre anava jo al radera dels tius eh? En Dan constantment m’escrivia i me deia per retrobar-nos.

Ara feia moltíssim que no el veia. Tenia ganes de veure’l, d’abraçar-lo, petonejar-lo...etc.